Ja fa temps, des que les entitats financeres van tancar les aixetes dels préstecs, que van començar a brotar els negocis del préstec, especialitzats en el préstec personal. En qüestió de poques hores, es poden concedir préstecs per quantitats de 600 euros. Són els anomenats minicrèdits. Els dedicats a concedir i facilitar aquests crèdits de poca quantia, recorren un espectre amb uns perfils que van des de la persona física que busca una inversió atractiva, buscant un benefici interessant amb cert capital disponible, i gairebé amb estructura de negoci, com el que ha procurat donar una aparença i configuració de negoci, per sortir al mercat anunciant-se a les xarxes i captar potencials clients que necessiten un préstec urgentment. Aquest és l'escenari idíl·lic per a la proliferació dels trapelles i els dedicats a les martingales.

Al marge dels minicrèdits, en la majoria dels casos, aquests negocis del préstec són societats dedicades a prestar diners, encara que rares vegades tenen només aquest objecte social, ja que solen combinar-lo amb la gestió de patrimonis privats i inversió. Funcionen com a intermediaris de clients amb capital, que tenen en cartera clients amb un perfil dels prestadors clàssics de tota la vida, persones físiques o jurídiques que tracten de treure rendiment fàcil i ràpid al seu capital. La seva cartera de clients solen invertir com prestadors quan les operacions poden ser interessants. Tracten d'aprofitar la situació desesperada que genera la conjuntura per mobilitzar el seu capital. En aquestes societats a què em refereixo, en no ser entitats financeres ni bancàries, la seva activitat no està sota la supervisió del Banc d' Espanya ni de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. En qualsevol cas, en aquests préstecs cal vigilar els interessos que es pacten (l'interès nominal anual i TAE). Al marge de la normativa sobre els consumidors i sobre clàusules abusives, el límit legal sobre els interessos pactats, i em refereixo als retributius, el determina una llei de l'any de 1908, la de la Repressió de la Usura, que la defineix dient: “És nul tot contracte de préstec en què s'estipuli un interès notablement superior al normal del diner i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas o en condicions tals que sigui aquell lleoní, havent motius per estimar que ha estat acceptat pel prestatari a causa de la seva situació angoixant, de la seva inexperiència o de la limitació de les seves facultats mentals.”

Cal puntualitzar que aquesta norma només és aplicable als interessos retributius o remuneratoris, i no ho és per als moratoris, ja que la seva naturalesa jurídica és diferent. Respecte a això, recordo que el Tribunal Suprem va definir els interessos remuneratoris com a contraprestació del lliurament del capital prestat, i els moratoris com a aquells que compleixen una finalitat indemnitzatòria, penalitzadora pels perjudicis derivats de l'incompliment contractual del prestatari.

Una situació molt lligada amb aquests préstecs i el panorama econòmic que patim, és el de les vendes d'immobles per un preu inferior en més de la meitat del preu just o de mercat (comparat amb qualsevol venda de bé immoble de les mateixes característiques o anàlogues, vendes realitzades a la mateixa localitat i per les mateixes dates). Aquestes compravendes es formalitzen aprofitant la situació apressant, desesperada, dels venedors, que moltes vegades deriven de l'incompliment de pagament de quotes d'un préstec personal. No és inusitat que els que canalitzen tant una com l'altra operació siguin la mateixa mercantil, societat o negoci dedicats, casualment, a les inversions, gestions de patrimoni i al préstec. Aquestes operacions són autèntiques martingales. Aquestes compravendes a què em refereixo, i com a una excepció respecte del dret espanyol, a Catalunya poden ser rescindides complint uns requisits. Són rescissions per lesió en el preu. Això es deu al fet que a Catalunya encara roman una institució heretada del dret romà, la rescissió per laesio ultra dimidium (més de la meitat del preu, engany a mitges). L'acció de rescissió del contracte per laesio ultra dimidium té una naturalesa jurídica objectiva, per tant, independent d'un altre tipus de consideracions o circumstàncies de naturalesa subjectiva, com poden ser els vicis de consentiment que hagin condicionat la manifestació de voluntat, com és la rescissió per lesió prevista i regulada en el Codi Civil comú espanyol. La raó de ser d'aquesta rescissió de naturalesa objectiva és la de prevaler el just equilibri contractual, l'equivalència de prestacions, clara manifestació del principi d'equitat, davant postulats d'economia liberal on no s'exigeix un preu just en les vendes.

-----------------------------------------------------------
Publicat a L'econòmic 14-09-2014

Ver articulo en el diario