A les empreses i les administracions públiques se'ls acaba el període transitori d'adequació per al compliment dels pagaments amb els proveïdors, que culmina l'1 de gener del 2013. A partir d'aquesta data a les empreses se'ls estableix un termini de pagament màxim de 60 dies naturals, comptats des de la recepció de les mercaderies o prestació dels serveis, termini de pagament que no podrà ampliar per acord entre les parts evitant d'aquesta manera les pràctiques abusives del tràfic comercial. Per a les empreses, així ho disposa la llei 15/2010, del 5 de juliol, que modifica la llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s'estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Per a les administracions públiques, l'1 de gener del 2013 també és la data final d'un calendari transitori per tal d'adequar terminis de pagaments amb els proveïdors, i els terminis de pagament serà el de 30 dies naturals, com a màxim. Per les administracions públiques, el marc normatiu d'aplicació vigent el trobem en el reial decret legislatiu 3/2011, del 14 de novembre, text refós de la llei de contractes del sector públic (després derogar la llei 30/2007, del 30 de octubre, de contractes del sector públic). És evident que el marc normatiu de lluita contra la morositat en les operacions comercials, en poc temps ha tingut les seves vicissituds i modificacions a partir del context econòmic.

El marc normatiu espanyol contra la morositat té la seva font en la directiva 2000/35/CE, del Parlament Europeu i del Consell, del 29 de juny del 2000, que es va incorporar al nostre dret intern amb la llei 3/2004, del 29 de desembre que, per cert, va ser menyspreada per part dels agents implicats i professionals del dret i no va tenir èxit per diverses raons que ara no comentarem. La preocupació de la Unió Europea pel que fa a la lluita contra la morositat en les operacions comercials, en el pagament dilatat de deutes contractuals, entre diversos aspectes ha tingut en compte la disparitat de legislacions i pràctiques en matèria de pagaments, buscant-hi l'harmonització, transparència i compliment de pagaments per tal de garantir la rendibilitat de les empreses, sobretot en les petites i mitjanes, i aconseguir un creixement equilibrat fomentant una economia creadora d'ocupació. És a dir, amb la directiva 2000/35/CE, s'introduïen mesures per impedir terminis de pagament llargs, i dissuadir els deutors morosos. Però en vista de la situació econòmica tan horrorosa en què vivim instal·lats, i que la crisi econòmica ha donat lloc a un augment desbordant d'impagats i retards insostenibles per a una economia de mercat, es va modificar la llei 3/2004, del 29 de desembre per la llei 15/2010, del 5 de juliol amb l'objectiu, entre d'altres, de reduir els terminis de pagaments en les relacions comercials entre empreses, i entre aquestes i les administracions públiques. En aquesta llei, s'estableixen uns terminis sense possibilitat de pacte contrari, “suprimir la possibilitat de pacte entre les parts”, com s'exposa en l'exposició de motius de la llei, i tot això, establint un calendari de caràcter transitori amb la finalitat d'adequació als nous terminis de pagament amb els proveïdors, tant per les empreses com per les administracions públiques (el calendari transitori per aquestes es remet a una modificació que fa la mateixa llei, de la llei 30/2007, del 30 d'octubre de contractes del sector públic, però posteriorment derogada pel reial decret legislatiu 3/2011, del 14 de novembre, text refós de la llei de contractes del sector públic).

Aquest laberint legislatiu es va complicar quan el 16 de febrer del 2011, el Consell de la Unió Europea va aprovar la directiva 2011/7/UE, que va entrar en vigor el 15 de març del 2011, i que modifica el règim de mesures de lluita contra la morositat en operacions comercials anteriorment previst per la directiva 2000/35/CE, i quedava derogada. En la directiva 2011/7/UE es preveu, entre altres mesures, la reducció dels terminis de pagament però sense determinar-ne els límits, l'augment dels interessos legals de demora, el reconeixement exprés d'una compensació mínima al creditor pels costos de cobrament i l'exigència d'una major transparència i sensibilització per part d'empreses i administracions públiques. Aquesta nova directiva té diferències substancials amb l'altra que és anterior, com per exemple pel que fa referència als interessos legals de demora, l'inici del còmput de terminis, i el període de verificació i acceptació de mercaderies.

En aquest context normatiu, i en relació amb els terminis de pagament, el nostre dret intern es més infexible respecte a la directiva 2000/35/CE, i que la directiva 2011/7/UE. És a dir, el nostre marc normatiu de lluita contra la morositat en les operacions comercials, continua sent més taxatiu, i va més enllà que la normativa comunitària, pel fet que fixa clarament els límits dels terminis de pagament.

-----------------------------------------------------------
Publicat a L'econòmic 20-10-2012

Ver articulo en el diario