L'article 123 de l'Estatut de Catalunya atorga competència exclusiva a la Generalitat de Catalunya en matèria de consum, que inclou els procediments de mediació en matèria de consum. A Catalunya s'ha fet un pas definitiu en la implantació de l'institut de la mediació com a sistema de resolució extrajudicial de conflictes de consum. I s'ha fet a través de la Llei 20/2014, del 29 de desembre, de modificació de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya, per a la millora de la protecció de les persones consumidors en matèria de crèdits i préstecs hipotecaris, vulnerabilitat econòmica i relacions de consum. A través d'aquesta llei, entre altres modificacions i novetats, s'implanta una gran novetat, com és l'obligació de tot ciutadà com a consumidor d'acudir a la mediació abans d'interposar qualsevol reclamació administrativa o interposar una demanda judicial, sobre qüestions relacionades amb crèdits o préstecs hipotecaris. Per tant, per a aquests casos, la mediació s'erigeix en un requisit previ, és a dir, per poder iniciar un procés judicial. A més, s'estableix un termini límit de tres mesos a comptar de la notificació de l'acord de l'inici de la mediació per aconseguir un acord. A la pràctica, aquest lapsus de temps per a un ciutadà que ha de reclamar o enfrontar-se a una entitat bancària ja suposa, de per si, una lamentable pèrdua de temps, sense garantia de resultat satisfactori i en mans de la bona fe i predisposició per part de l'entitat bancària per buscar una solució, ja que es pot anar dilatant deliberadament la possibilitat d'acord fins a esgotar aquest termini de tres mesos. Em sembla massa llarg aquest termini. També podríem comentar el fracàs del codi de les bones pràctiques bancàries. Però és que a més, amb data d'avui, suposa una clara desigualtat, quan aquesta exigència o requisit previ legal a efectes pràctics només ho és per als consumidors, perquè encara que la llei parla de “les parts en conflicte”, i que per tant els creditors hipotecaris també són subjectes obligats a acudir a la mediació, en aquests moments hi ha una antinòmia a corregir, a modificar: El Decret 98/2014, del 8 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, que regula la recaptadora de mediació en les relacions de consum, només es refereix a les persones consumidores com a legitimades per iniciar el procediment de mediació, i no comento sobre aquesta norma legal els requisits a complir per sol·licitar l'inici de la mediació.

La veritat és que la implantació de la mediació com un sistema o procediment extrajudicial o intrajudicial de resolució de conflictes de consum ha vingut afavorida i fomentada des de la UE a través de la normativa relacionada amb els drets dels consumidors.

GRAN ACOLLIDA
I des de la irrupció de la mediació en el nostre marc jurídic com un sistema de resolució de conflictes alternatiu a la judicialització de disputes, en què les parts lliurement decideixen acudir a un tercer perquè aproximi les seves posicions, hi ha hagut una gran acollida des de tots els sectors jurídics, enaltint virtuts i excel·lències. Fins al punt de llegir opinions com que actualment és indiscutible el reconeixement de la mediació com a alternativa eficaç al procés judicial per a la resolució de conflictes.

Totes les administracions de l'Estat intenten fomentar-la. Però rares vegades es comenten els defectes de la mediació, entre d'altres, els seus costos, sobretot en la mediació extrajudicial, ja que, perquè l'acord pugui executar-se, es requereix de l'elevació a escriptura pública del document que reculli l'acord de la mediació, és a dir, cal anar al notari. Com a advocat de tribunals, expert en litigació, en disputes, no comparteixo aquestes opinions. La veritat és que els advocats sempre procurem arribar a acords, a solucions amistoses en benefici dels nostres clients, acords extrajudicials, i fins i tot anem a buscar acords ja amb processos en curs, i que fem homologar per la seva execució judicial. Considerant que la mediació és una institució parella a la transacció i a la conciliació, llavors, la mediació, per què? Una cosa és fomentar la mediació, com s'havia fet fins ara, però una altra molt diferent és aquesta imposició. Perd tot crèdit el caràcter voluntari que la definia i diferenciava d'altres mètodes de resolució de conflictes, com així ho havien postulat els seus partidaris. En conclusió, considero que el fet que la mediació sigui obligatòria, imposició que respon a altres interessos, suposa una paradoxa per als drets dels consumidors, en aquest cas en matèria de consum a Catalunya, i en matèria de crèdits i préstecs hipotecaris, que no és casual, i s'allunya de l'objecte de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya, que no és altre que garantir la defensa i la protecció dels drets dels consumidors.

-----------------------------------------------------------
Publicat a L'econòmic 26-04-2014

Ver articulo en el diario